"Les mans em suaven tant que em feien la vida insuportable"

Des que va arribar a l’adolescència, a la Luana li suaven tant les mans que, quan els metges li van preguntar com interferia la sudoració en les seves activitats quotidianes, va explicar que li feia la vida insuportable. "Quan havia d’escriure —recorda la Luana—, el bolígraf em relliscava de les mans i el paper quedava mullat. Jo practico gimnàstica artística i, tot i que contínuament em posava magnesi a les mans per assecar-les, de seguida les tornava a tenir mullades. A les paral·leles no podia agafar-me bé a les barres i sovint relliscava."

Però potser la repercussió més greu que aquest problema tenia en la seva vida era en la vessant més social i emocional. "Em feia molta vergonya haver de donar la mà a algú. Sempre estava pendent d’eixugar-me-la abans de fer-ho. Tot això incidia en la meva autoestima i seguretat", explica.

El seu pare, l'Àlex, recorda que en un inici no hi van prestar gaire atenció. "Al principi no en vam fer massa cas perquè tots suem, és una cosa normal, i no pensàvem que fos un problema tan greu ni sabíem que es pogués tractar". Quan la Luana, desesperada, va buscar informació i es va assabentar que el seu problema tenia tractament, ho va comentar amb els seus pares i aquests van decidir portar-la a un especialista de l’Hospital de Meritxell, a Andorra. Allà li van diagnosticar una hiperhidrosi, una condició mèdica caracteritzada per una sudoració excessiva i imprevisible a les mans, els peus i les aixelles.

La jove andorrana va ser derivada al Servei de Cirurgia de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona, on els especialistes que van avaluar el seu cas li van proposar sotmetre’s a una simpaticòlisi toràcica endoscòpica per resoldre el problema. "Es tracta d’una cirurgia mínimament invasiva que consisteix a fer dues petites incisions sota l’aixella del pacient per a bloquejar els nervis que actúen com a 'interruptor' de les glàndules sudorípares”, explica el cap del Servei de Cirurgia, Xavier Tarrado.

Quan una persona fa activitat física, té febre o calor, la temperatura de la seva sang augmenta. L’hipotàlem ho detecta i envia un senyal al nervi simpàtic. En el cas de les persones amb hiperhidrosi, aquest interruptor no funciona correctament, envia senyals de manera continuada a les glàndules responsables de la suor, la qual cosa desencadena en l’organisme una sudoració contínua i excessiva.

En els casos d’hiperhidrosi lleu o moderada, els dermatòlegs prescriuen al pacient un tractament tòpic, farmacològic, d’iontoforesi (administració de corrents elèctrics) o infiltració de toxina botulínica. La simpaticòlisi toràcica endoscòpica es reserva únicament per als casos més greus i incapacitants, com el de la Luana.

La van operar el febrer de 2026 i recorda que, just després de despertar-se de la intervenció, ja va observar canvis: "Vaig notar que les mans no em suaven". Sis mesos després, assegura que la seva vida ha canviat radicalment i que ha guanyat en tranquil·litat. "Sentir les mans seques m’ha fet sentir més lliure. Abans sempre estava pendent de les mans; ara no les he d’amagar", explica.

Acord de col·laboració amb Andorra per a l’atenció dels infants del Principat

La Luana ha pogut ser tractada a l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona gràcies a l’acord de col·laboració que el Servei Andorrà d’Atenció Sanitària (SAAS) té subscrit amb l’Hospital des de l’any 2014 amb l’objectiu de garantir que els infants i adolescents d’Andorra tenen accés a una atenció pediàtrica altament especialitzada.

Mitjançant aquest acord de col·laboració, els nens i nenes del Principat poden ser atesos per professionals de Sant Joan de Déu. En alguns casos, són visitats al seu territori per especialistes que es desplacen periòdicament a Andorra. Quan requereixen un tractament molt específic que no poden rebre allà, venen a Barcelona per rebre’l a l’Hospital Sant Joan de Déu.

L’acord de col·laboració facilita, a més, l’intercanvi de coneixement entre els professionals d’ambdós territoris, i l’assessorament clínic i suport a distància. Tot això contribueix a millorar la continuïtat assistencial i evita desplaçaments innecessaris de les famílies.