Back to top

La primera marató de l’Aidan, però no l’última

Després de superar un tumor cerebral, el somni de l’Aidan era participar a la Marató de Barcelona. Acompanyat d’en Carles, va aconseguir creuar la línia de meta.

13 Juliol 2016
Carles i Aidán creuen junts la meta de la Marató de Barcelona.
https://www.sjdhospitalbarcelona.org/sites/default/files/u1/Colabora/Noticies/2016/2016_07_13_aidan_carles_linia_meta.jpg

Em dic Carles Gilibets i des de fa anys col·laboro amb l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona en diferents projectes. Vaig conèixer l’Aidan en l’última sessió de Surf que vam fer l’estiu de 2015 amb els companys de Goofy’s Surf Aid Kids.

L’Aidan gairebé no podia caminar, però amb molta força de voluntat i l’ajuda de diferents persones, va aconseguir pujar a la planxa. Després dela sessió em va dir que el 2016 hauria acabat el tractament i que volia fer realitat un somni: córrer la Marató de Barcelona. Aquest és el principi d’una història que us vull explicar en una carta adreçada a vosaltres i, sobretot, a ell.

 

Aquesta ha estat la sisena marató que corro i, segurament, la més emotiva que recordaré gràcies a l’aidan.

Fer una marató és recórrer 42.195 metres de carrers, avingudes i llocs emblemàtics de la ciutat. Si parles amb un corredor –no m’agrada utilitzar el terme runner- t’explicarà que el seu cos corre els primers 30 kilòmetres i que el seu cap fa els darrers.

També et dirà que “el mur” sempre apareix i que, si no ets fort mentalment, és probable que abandonis la carrere o arribis cansat i amb molt de patiment per creuar la meta. En el meu cas he viscut les dues situacions. Però també he arribat a la meta, malgrat el patiment, gràcies a la fortalesa mental.

Òbviament, alguna vegada també he assolit l’objectiu amb un somriure i m’he emocionat en veure com “els meus” m’animaven. Buscar un objectiu, un repte, un motiu per entrenar molt durant almenys 3 mesosés fonamental per donar sentit al patiment que tindras el dia de la carrera. El meu objectiu a la Marató de Barcelona d’aquest any era arribar als últims metres per fer possible el somni de l’Aidan.

Els fisioterapeutes l’ajuden, però són les seves ganes de viure allò que fa que cada dia millori.

Aquest petit gran valent va patir un tumor cerebral fa dos anys. En conèixer-lo, em va semblar una persona extraordinària, amb un humor molt fi i moltes ganes de passar-s’ho bé. Em va dir que li agradaria córrer una marató, però que en aquell moment era impossible amb el tractament i que hauria d’esperar a recuperar-se.

Ens vam fixar dos objectius: que l’Aidan es curés, i córrer aquesta gran carrera. L’Aidan està recuperat, però les seqüel·les de la malaltia són diverses i visibles a primer cop d’ull. Tot i això, res no l’abat i cada dia lluita per avançar i recuperar mobilitat al cos. Els fisioterapeutes de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona l’ajuden, però estic convençut que són les seves ganes de viure les que fan que cada dia millori una mica més.

Vaig córrer 41 kilòmetres pensant en el seu objectiu. Pensava que no li podia fallar, que no em podia permetre abandonar o patir abans de trobar-lo i ajudar-lo a finalitzar la Marató de Barcelona. Els meus genolls em van avisar des del kilòmetre 24 que aquell no era el meu millor dia i que em passarien factura per entrenar molt i descansar poc.

Però vaig oblidar el dolor que sentia perquè l’Aidan m’esperava. Ell tampoc no va fer cas del seu cos: ho vaig saber en acabar la carrera. Aquell mateix matí havia patit espasmes i tremolors que, quan els pateix, el deixen molt tocat. Tot i això, també va voler que ens trobéssim, acompanyat de la seva mare i el seu germà.

En iniciar l’ascens, des de Colom fins a l’Avinguda del Paral·lel, ja no notava dolor als genolls i la meva cara va començar a relaxar-se i dibuixar un somriure. Ja ho teníem! A partir d’aquell moment només era qüestió d’oblidar el que és físic i passar-m’ho bé al seu costat. I de sobte el vaig veure. Era entre molts amics i familiars que animaven els corredors quan arribaven a la meta. Vaig pensar que havia millorat, tenia cabell i no anava en cadira de rodes.

La seva mare, la Toñi, lluitadora incansable i còmplice d’aquest repte, em va dir que la seva il·lusió era arribar caminant i que volia abandonar la cadira de rodes que havia utilitzat els últimsdos anys. Que ara que podia caminar volia ser capaç de recórrer els últims 400 metres tot sol.

 

Vaig aturar-me un moment per obrir-li pas entre la gent que animava i es va incorporar a la carrera. Li vaig agafar una mà i vaig recolzar l’altra sobre mi per aguantar el seu cos i, finalment junts, ens vam adreçar a la línia de meta. Tan curós com sempre, em va preguntar com estava i si em pesava el cansament.

Em va dir que li feia il·lusió veure’m i que el sorprenia que la gent l’aplaudís i l’animés a continuar movent les cames. Anaven poc a poc i descoordinades, però amb paciència va aconseguir corregir els moviments. Altres corredors que passaven pel nostre costat també l’animaven. Em vaig sentir tan feliç de compartir aquell moment amb ell que, egoistament, volia que durés més. Em semblava màgic veure com aconseguia que, el gran esforç que estava fent, semblés natural.

Semblava que els últims metres haguessin estat fàcils en comparació amb els exercicis de rehabilitació.

Vaig preguntar-li si estava bé i si volia aturar-se un moment. Però de seguida em va dir que no i va començar a parlar de l’Isma, el “fisio” de l’Hospital, que ha fet que torni a caminar. Em va explicar que li havia “posat les piles” amb exercicis durs i dolorosos, però que li agraïa molt. Em vaig emocionar en escoltar-lo parlar, lent i pausat, buscant les paraules.

Vaig esperar que acabés la frase per dir-li que era un campió i que ja estàvem arribant alfinal. I una última empenta al caminador el va ajudar a creuar la línia de meta. Ens vam abraçar. Li vaig repetir com n’era, de gran, un heroi, i ell em va mirar com si res no hagués passat, comsi els últims metres haguessin estat fàcils en comparació amb els exercicis tan durs de rehabilitació que havia hagut de fer.

Estava feliç i tranquil. Em parlava de la propera meta i em preguntava si volia beure per recuperar-me. Li van entregar la medalla de finalista i ens vam trobar amb la seva família i la meva per celebrar-ho i fer-nos fotos de record abans d’acomiadar-nos.

Vaig córrer aquella marató per a ell. Les meves cames van ser les seves fins que el vaig trobar i vaig veure com les seves, amb el meu suport, el van ajudar a assolir el seu somni. La primera marató de l’Aidan ja és una realitat. I estic segur que aviat correrem tots dos junts els 42 kilòmetres. Perquè algú que lluita com ell ho fa, ho pot aconseguir tot.

Aidan, vas arribar a la meta. Ara et toca seguir la línia blava de la vida per superar més reptes.

Març de 2016, Carles Gilibets

Hospital Sant Joan de Déu https://www.sjdhospitalbarcelona.org/sites/default/themes/hsjd/logo.svg
La primera marató de l’Aidan, però no l’última