Un de cada cinc nounats per sota de 30 setmanes de gestació tindrà displàsia broncopulmonar

Quan un nadó neix prematurament, és possible que els seus òrgans encara no estiguin preparats per funcionar com haurien de fer-ho fora de l’úter. Aquesta immaduresa, quan es dona als pulmons, pot provocar una malaltia crònica anomenada displàsia broncopulmonar, una alteració en el desenvolupament del pulmons que provoca una limitació en la funció respiratòria de grau variable. Segons el doctor Jordi Clotet, neonatòleg de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona, “un de cada cinc pacients per sota de 30 setmanes de gestació tindrà displàsia broncopulmonar”.

Tot i que es tracta d’una patologia complexa, la displàsia broncopulmonar actualment està molt més controlada que fa unes dècades. “El tractament i l’evolució han canviat molt. Infants que prèviament haurien tingut una displàsia greu, avui la viuen de forma molt més lleu”, afirma el doctor Jordi Costa, pediatre especialista en pneumologia infantil de Sant Joan de Déu.

La incidència de la malaltia, però, no ha disminuït. “Això és perquè la supervivència dels infants prematurs és molt superior. Tenim més coneixement i més recursos, i això fa que sobrevisquin més pacients de risc”, afegeix Costa.

La importància de la prevenció

La displàsia broncopulmonar, explica Clotet, no té un diagnòstic immediat, sinó que es detecta al cap de setmanes d’observació a l‘Àrea de Neonatologia. I comenta: “Gràcies a criteris molt precisos, quan tenim una sospita de possibles problemes respiratoris, podem actuar de manera precoç per evitar que es desenvolupi la malaltia”. És llavors quan es contacta amb el Servei de Pneumologia.

“Quan els companys detecten dificultats per respirar en aquests pacients nounats, ens fan una consulta per aportar el nostre coneixement en el diagnòstic i el tractament”, explica Costa. En aquest casos, els professionals aconsellen actuar de manera preventiva: en cas que el nadó necessiti ajuda per respirar, fer servir la quantitat mínima necessària d'oxigen i evitar intubar el nadó. Aquestes mesures poden fer que la displàsia broncopulmonar no acabi sorgint.

No només es pot intentar prevenir la malaltia després del naixement. El Dr. Clotet detalla que “abans del naixement, intentem retardar el part del nadó prematur el màxim possible i administrem una medicació a la mare que madura els pulmons del fetus”. L’acompanyament familiar després del part també té un paper clau: “Fomentem el contacte pell amb pell i la lactància materna, perquè tot això redueix riscos i ajuda a una millor evolució del nadó”, afegeix.

La capacitació de la família

Malgrat les importants tasques de prevenció, alguns d’aquests nadons prematurs desenvoluparan displàsia broncopulmonar i el seu procés de recuperació no acabarà amb l’alta hospitalària. Molts d’aquests infants marxen a casa amb suports respiratoris. Per això, la formació de les famílies és essencial. “Els ensenyem a utilitzar els dispositius i els acompanyem en tot el tractament, fins que podem retirar les ajudes i el nen gaudeix d’una respiració normal”, diu Costa.

L’evolució de la displàsia pulmonar sol ser positiva. “El sistema respiratori va madurant amb el temps. Quan tenen dos, tres o quatre anys, el risc va decreixent i es normalitza”, apunta Costa. Els infants que han patit casos greus poden conservar certa fragilitat pulmonar o episodis de bronquitis recurrents i, per tant, han de portar un estil de vida saludable. La gran majoria, però, “tenen una vida completament normal i amb una qualitat de vida alta”, afirma Clotet.