"Un de cada tres dels diagnòstics que atenem a la UTAE tenen simptomatologia de l'espectre autista"

L'origen de la UTAE és la neuropsicologia com a disciplina. Fa 20 anys, a l'Hospital Sant Joan de Déu Barcelona hi havia alguns especialistes en neurologia que estaven molt interessats en la part més cognitiva dels infants i per aquesta raó van acollir als alumnes en pràctiques de la primera promoció del màster de Neuropsicologia que oferia la Universitat Autònoma de Barcelona. En aquesta primera promoció del màster van coincidir la Cristina Boix, la Roser Colomé i l'Anna López, actuals coordinadores de la UTAE juntament amb la Montse Guitet, neuropediatra.

Arran d'aquelles pràctiques i, en veure que hi havia molta demanda per part de les famílies sobre les dificultats d'aprenentatge, es va decidir crear la Unitat de Transtorns de l’Aprenentage Escolar com a servei privat de l'Hospital, ja no compta amb cobertura de la sanitat pública.

Evolució de la unitat

"Al començament aquesta unitat estava formada per cinc professionals, tres neuropsicòlogues, una neuropediatra i una psicòloga, que passaven consulta a l’Hospital, visitant a les tardes. A poc a poc, la unitat va anar creixent de forma molt constant, tant en persones, com en professionals i espai”, explica la cap de la unitat, Anna López.

“Fa 20 anys venien a la consulta infants de nou o deu anys que tenien dificultats amb la lectura, es feia el procés diagnòstic i es determinava que es tractava d'una dislèxia, per exemple” comenta l’Anna López.

Avui hi ha molts centres que ja atenen aquests d'infants i la UTAE s'ha especialitzat en els diagnòstics més complicats en pacients que presenten diverses patologies. "Tot és molt més complex ara” explica López. “Tenim moltes consultes sobre l'espectre de l’autisme, o sobre temes de salut mental derivats de l'ansietat o l'addicció a les pantalles. Això implica introduir més professionals especialitzats, creant un equip multidisciplinari, tant en el seguiment com en l'entrega de l'informe a les famílies”.

Especialistes en trastorn de l’espectre de l’autisme (TEA) i en aprenentatge

"Un de cada tres dels diagnòstics que atenem a la UTAE tenen simptomatologia de l'espectre autista" comenta l’Anna López. “Algunes famílies ja consulten a la unitat perquè tenen sospites quan l'infant és petit, i d'altres consulten per dificultats amb el llenguatge o la lectura, però el que hi ha darrere són diagnòstics d'autisme”.

De fet, a la UTAE s’intenta diferenciar aquells infants amb trastorns d'aprenentatge i aquells amb TEA que, per la seva manera de funcionar, tenen dificultats en l'aprenentatge. “Això ho diferenciem molt, i és molt important fer l'exploració cognitiva per entendre la raó d'aquell tipus d'aprenentatge, on no hi ha un trastorn d'aprenentatge en si, com pot ser una dislèxia o una discalcúlia, sinó que és un trastorn de l'espectre autista, en el que la seva manera de funcionar, d'entendre el món, d'aprendre, fa que tingui diverses dificultats. L'objectiu no és afegir diagnòstics de TEA, més dislèxia, més discalcúlia, el que intentem és entendre l'infant de forma holística” comenta López.

La importància de les famílies i les escoles

La màxima de la UTAE és atendre el pacient i a la seva família el millor possible, realitzant el diagnòstic i la intervenció amb la màxima precisió possible. Per aquesta raó, incloure la família en la intervenció és bàsic, i al llarg d'aquests anys les professionals de la unitat han vist que les famílies també són un factor que determina l'evolució del pronòstic. A vegades, fins i tot primer es tracta la família i després l'infant; i en altres casos, que són la majoria, s'intenta incloure la família a totes les intervencions.

De la mateixa manera, és indispensable incloure les escoles. "De fet, a l'inici de la unitat l’equip anava personalment a l'escola a explicar el diagnòstic” explica Roser Colomé. “Pensa que no teníem els telèfons intel·ligents que tenim ara ni res, agafàvem un mapa, el cotxe i carretera. Anàvem presencialment, perquè tu trucaves i podies dir que el seu alumne tenia un diagnòstic de dislèxia i les respostes eren ‘dis-què?’. O l’altra opció era ‘No, jo no hi crec en això de dislèxia’. Per sort, actualment hi ha molta més informació accessible sobre aquest tipus de trastorns i sobre com funciona el cervell i ja no calen tantes explicacions" comenta Colomé.