“L’acompanyament espiritual em va ajudar moltíssim en el procés de la malaltia del meu fill”

L’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona ha consolidat, en els darrers anys, un model innovador d’acompanyament espiritual i religiós que suposa un canvi respecte al model d’atenció que imperava fa dues dècades i que estava dirigit exclusivament a la població cristina catòlica. 

El Servei d’Atenció Espiritual i Religiosa (SAER) ofereix acompanyament espiritual a totes les famílies de pacients de l’Hospital, independentment de les seves creences, que estan vivint una situació especialment difícil perquè el seu fill pateix una malaltia molt greu o li acaben de diagnosticar. És el cas de l’Esther, mare del Quim, un nadó que va néixer l’any 2014 amb la síndrome Dandy Walker i una trisomia 9 que el van dur a desenvolupar una hidrocefàlia única al món que li acabaria causant la mort sis anys després. 

“Jo soc catòlica però no practicant, i creia que en aquests moments tant i tan difícils que ens va tocar viure amb el Quim m’entregaria a la religió … Però no va ser així. Recordo que al principi rebia la visita d’una religiosa que, amb tota la bona intenció del món, intentava donar-me consol, però a mi no m’ajudava pensar que tot el que m’estava passant era per què Déu ho havia volgut així”, recorda l’Esther. 

Un servei orientat a la multiculturalitat 

Com ella, un 40% de les famílies de pacients tractades a l’Hospital que reben un acompanyament espiritual no tenen conviccions religioses. L’altre 60% restant pertanyen a religions molt diverses. Actualment, a l’Hospital conviuen pacients xinesos cristians catòlics, llatinoamericans jueus, musulmans àrabs i musulmans perses, ortodoxes de diferents països d’Europa de l’Est, cristians no catòlics d’Àfrica Central i també d’Amèrica Llatina.  

Les famílies que són ateses en aquest servei han estat derivades pels professionals assistencials que els atenen i han detectat que estan patint una crisi de valors  a causa de la situació que estan vivint. Les necessitats que plantegen unes i altres són diverses, però tenen en comú la necessitat de rebre un acompanyament que els permeti satisfer les necessitats d’estar en pau, coherència personal i de tenir l’esperança de transcendir la limitació de la malaltia i la mort que podem tenir tots els éssers humans. 

L’Esther recorda que va començar a rebre ajuda poc després de rebre el diagnòstic del Quim. “Tothom em veia bé perquè feia la cara forta, però no ho estava. Em sentia sola, incompresa, amb un infant malalt… Vaig arribar a tenir pensaments de posar fi a tot. Vaig arribar a anar a tres psicòlegs, un de la pública i dos de privats. Crec que la psicologia pot resultar útil per a altres persones, però a mi no m’ajudava”, explica.  

Un acompanyament diferent de l'abordatge psicològic  

En un dels molts ingressos del Quim, una infermera li va presentar un agent del Servei d’Acompanyament Espiritual de l’Hospital, el Mario Ciccorossi. “Se’m va obrir el món. M’escoltava, m’entenia, caminava al meu costat i em deia que tot estava bé. No intentava distreure’m sobre el dolor que estava patint sinó que em donava la possibilitat de poder treure tot el que tenia a dins i, el més important, sense jutjar-me. L’acompanyament espiritual em va ajudar moltíssim en el procés de la malaltia del meu fill. Em va salvar”, recorda l’Esther.  

El Mario la va acompanyar i donar suport durant els darrers mesos de la vida del Quim. “Va ser molt difícil. Jo estava embarassada quan el Quim va morir. Com podia acompanyar al meu altre fill, explicar-li que perdia un germà i tindria un altre? Com podia acompanyar al Quim en la seva marxa? El Mario em va ajudar molt en tot això”, relata.

Ell també li va donar suport en el comiat de l’infant. “En un principi volíem fer un ritual de celebració en uns terrenys d’una amiga, amb activitats pels nens, amb fotos que recordessin moments de la vida d’en Quim, , amb música… però va morir en plena pandèmia i no va poder ser. Vaig estar parlant molt amb el Mario sobre rituals de comiat i al final vam decidir plantar un arbre al pati de casa amb les seves cendres i fer una petita cerimònia amb la família. En vam celebrar altres rituals amb els amics, amb els cosinets…”, recorda. 

Ara l’Esther afronta el futur amb un canvi professional. “Quan tens un fill amb una discapacitat se’t trenca alguna cosa per dins, però quan mor se’t destrossa encara més perquè no tens el teu fill. Tot el que ha passat m’ha canviat molt. Jo soc mestra, i vaig començar a preparar-me per ser mestra d’infants amb discapacitat, però he vist que no n’hi ha prou i ara estic formant-me per poder oferir ajut espiritual a d’altres”, clou.